Obrim els ulls

Coses meves… o no.

Anàlisi de la riquesa

Partim de la següent base: Naixem sense res, per tant, la pobresa és una cosa inherent a les persones; el que és més extraordinari i inusual és la riquesa.

Totes les comoditats de què gaudirem al llarg de la nostra vida hauran estat produïdes per les persones.

Els nens que neixen a Europa arriben a un món ric on es difícil que morin de gana, i gaudiran al llarg de la seva vida de grans comoditats (comparats amb els nens que neixen en països pobres).

Quan al ser humà se li permet fer servir la raó per buscar el seu benestar personal aconsegueix augmentar de manera progressiva la seva riquesa i felicitat. Hi ha unes causes que permeten a les persones prosperar, les anomenem: Propietat privada; però al mateix temps n’hi ha unes altres que contrarresten aquestes: Intervencionisme estatal.
Ludwig vonMises, un dels grans economistes del segle XX, va dir: ‘Els Governs no poden enriquir les persones, però si que poden empobrir-les’.

Les persones actuem per aconseguir unes fites mitjançant uns mitjans; al conquerir les nostres fites aconseguim satisfacció i benestar. Però primer hem de buscar i crear els mitjans adequats.

Reflexionem un moment… segons el que hem dit podem definir la riquesa com la disponibilitat de mitjans per satisfer les nostres fites. D’aquesta definició podem extreure varies conclusions:
1.- No hi ha riquesa sense propietat privada. Les fites són per naturalesa individuals. La ment social no existeix. Els polítics pretenen satisfer el benestar general, però són els seus plans, concebuts i creats per les seves pròpies ments. Si jo vull menjar-me un plàtan, però resulta que és propietat del meu veí… NO SÓC RIC. De la mateixa manera, si no hi ha propietat privada ningú em garanteix l’accés al plàtan; hauré de lluitar amb el meu veí, i tan sols quan aconsegueixi apropiar-me’l (convertir-lo en la meva propietat) podré dir que sóc ric i satisfer la meva fita, ‘menjar-me el plàtan’.
2.- Una societat pot ser rica encara que no disposi de molts béns materials. Tan sols cal tenir els suficients mitjans per satisfer les seves fites. Els amish nord-americans no disposen, voluntàriament, de cap dels avenços del segle XX, però com que tenen tots els mitjans per satisfer les seves necessitats, es consideren rics. En contrapartida, podem veure com els països comunistes disposaven de grans avanços però eren tremendament pobres, ja que les fites dels seus habitants no es podien satisfer al no existir la propietat privada.
3.- Un país no és ric en funció dels elements materials de què disposa, sinó de l’ús que les persones poden fer-ne d’ells. Àfrica és rica en or, diamants, petroli i demés recursos naturals, però avui per avui són incapaços d’utilitzar-los i, per tant, és un continent pobre.

Amb tot això arribem a la conclusió que hem de distingir entre ‘riquesa natural’ i ‘riquesa humana’. Quan les persones dominem i ens apropiem de la ‘riquesa natural’ la convertim en ‘riquesa humana’. El que realment importa, per tant, és que l’ésser humà domini l’entorn mitjançant el treball, això és, que incorpori ‘la riquesa natural’ als seus plans.

Però… si cada individu pretengués la totalitat de les fites ho tindria complicat. Hauria de fer d’agricultor, sastre, mecànic, fuster, constructor, arquitecte, informàtic, etc. Donat que les habilitats de les persones i, sobretot, el seu temps és finit, vàrem començar a relacionar-nos amb els nostres semblants. Així va sorgir la societat, i la divisió social del treball i del coneixement.

Cada ésser humà va passar a especialitzar-se en una tasca, de manera que intercanviava amb la resta els béns en què, alhora, s’havien especialitzat. Aquest sistema té un petit problema que, en realitat, és la seva gran virtut: cada individu ha de ser suficientment ‘visionari’ com per conèixer les necessitats dels altres individus. Si comet un error no té res a intercanviar amb la resta, de manera que es queda sense res. Si ara ens posem a fabricar màquines d’escriure és obvi que fracassarem.

Per això és lògic que algunes persones prefereixin assegurar-se una font estable d’ingressos, evitant aquesta arriscada activitat. Així, sorgeixen alguns individus (treballadors per compte aliè) que decideixen treballar per altres (capitalistes) a canvi d’una renda estable (salari) que no prové de la venda de productes, sinó del seu treball (entès com a patrimoni personal). No per això els treballadors deixen d’actuar empresarialment, ja que buscaran els salaris més elevats i s’especialitzaran en les ocupacions que creguin que tenen més futur.
En altres paraules, cada individu, abans de satisfer les seves pròpies fites, ha de pensar i enginyar-se-les per conèixer i satisfer les necessitats alienes. Amb tot això, els vincles socials es reforcen i els individus ens tornem inter-dependents.

El següent pas resulta del fet que per molt que s’especialitzi un individu, la seva capacitat per satisfer les necessitats alienes té un límit temporal. Cada individu, amb les seves pròpies mans, no pot ampliar contínuament la producció, necessita eines (béns de capital) amb les que treballar més eficientment.

Els béns de capital ens permeten ampliar la riquesa mitjançant diferents mecanismes:
1.- Els éssers humans esdevenim més productius (més mitjans).
2.- Podem aconseguir ‘riqueses naturals’ que prèviament no podíem fer servir (per exemple, el petroli sense les refineries no serveix de res).
3.- Donat que els béns de capital s’utilitzen com a mitjans per obtenir uns altres mitjans, podem considerar-los a sí mateixos com a riquesa (això sí una mica allunyada de la fita del individu).

Aparentment, els béns de capital vindrien a ser la pedra filosofal. Però la seva producció té un inconvenient: mentre es produeix un bé de capital no s’està produint un bé de consum, per tant les fites de moltes persones s’hauran de retardar. Un exemple: si una empresa d’informàtica que fabrica ordinadors decideix dedicar els seus treballadors a actualitzar i ampliar la seva línia de producció durant un mes, els consumidors (clients) es quedaran sense ordinadors. Tan sols hi haurà dues maneres d’evitar aquesta desagradable situació: que s’hagin acumulat estocs d’ordinadors o que contracti més treballadors. No obstant, encara que faci servir la segona opció els consumidors es quedaran sense els béns de consum que aquests treballadors haguéssin pogut produir. Per tant, l’única manera de produir béns de capital és l’estalvi dels consumidors. Són ells els que han d’estar disposats a retardar el seu consum durant un temps perquè aquest sigui més gran en el futur.

Arribats a aquest punt, cal tenir en compte que la investigació tecnològica (I+D) no és més que una inversió en capital, equivalent a què l’empresa d’informàtica de l’exemple contracti un parell d’enginyers per dissenyar una línia de producció de més capacitat.

El camí cap a la riquesa, per tant, és el següent:
Divisió del treball, intercanvis voluntaris i acumulació de capital.

Si portem això a nivell internacional obtenim la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, això és la famosa Globalització.

Si hi ha un país extremadament pobre, els empresaris i capitalistes dels països rics traslladaran les seves línies productives allà (lliure moviment de capitals), coneixedors de que podran produir més barat per vendre més car al Occident (lliure moviment de mercaderies). O bé, com alternativa, els treballadors dels països pobres es traslladaran allà on els salaris siguin més alts (lliure moviment de persones), augmentant la producció i, per tant, la riquesa.

La capacitat d’un país pobre per sortir de la pobresa sense inversió estrangera a curt termini és molt reduïda. La inversió estrangera sempre millora la situació dels països pobres, els enriqueix. Els suposats salaris de misèria han de ser, forçosament, superiors als que percebien abans que l’empresari aparegués al país (sinó, ningú voldria treballar per ell). I així, quan es multiplica la inversió estrangera en un país pobre els salaris comencen a augmentar de manera exponencial, ja que, en cas contrari, els empresaris entrants no aconseguirien contractar a cap treballador nou i els empresaris residents no aconseguirien retenir-los.

Aquestes són les causes de la riquesa, la carrera cap al més alt del nostre benestar.

No sé de qui és la frase, però val la pena recordar-la de tant en tant quan ens aixequem al matí per anar a treballar:
No és més ric qui més té, sinó qui es conforma amb el que té.

28 Juliol 2005 - Posted by | Empresa, General

1 Comentari »

  1. Job well done🙂

    ear pitch training

    Comentari per SammyJanow29 | 21 Agost 2011 | Respon


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: