Obrim els ulls

Coses meves… o no.

BOBO LLAMINS

BO BO BONÍSSIMS!

Jose Antonio Ruiz és el responsable, des de fa un any, de Bobo llamins, una botiga de caramels i llaminadures que ja s’està fent petita per donar cabuda als més de 400 dolços que ofereix i que són la debilitat tant de petits com de grans. A Bobo llamins hi trobaràs un gran i espectacular assortit de caramels, bombons, xocolates, cafès, fruits secs, patates… Podràs recórrer als capritxos de sempre i a les novetats més sorprenents del mercat. I no t’oblidis que també hi trobaràs un munt de detalls originals per a batejos, comunions, casaments i celebracions. A més a més, ara, els celíacs també hi teniu el vostre espai!

Què implica estar al capdavant d’una botiga d’aquestes característiques?
D’una banda, has de controlar perfectament els períodes de caducitat del gènere i mantenir una higiene molt rigorosa, perquè, al cap i a la fi, estàs oferint un comestible, i, de l’altra, has de tenir molta cura amb el gènere que esculls per vendre, és a dir, que t’has de preocupar pels gustos de la gent, i aquesta és una tasca molt difícil degut a la gran varietat de productes que hi ha actualment al mercat.

I quins recursos utilitzes per conèixer els gustos de la gent?
A més a més de fixar-me en el que compren, sobretot, miro de parlar molt amb els clients i procuro aconseguir el que em demanen.

En el teu cas, la gent ve a buscar el producte o tu vas a buscar la gent? És a dir, com afronta una campanya publicitària una botiga de llamins?
Doncs, depèn; hi ha una mica de tot. El que passa és que la gent assimila que aquesta només és una botiga de llamins i, en realitat, hi ha moltes més coses. En aquest sentit, m’estic esforçant molt per poder oferir una certa varietat de productes i, realment, és important fer publicitat i donar a conèixer que també tinc cafès, xocolates o obsequis per a batejos, comunions i casaments… En canvi, pel que fa als caramels, la gent té uns gustos molt definits i, quan ve a comprar, sap molt bé el que vol.

…I què és el que més vol, quina és la llaminadura reina?
És molt complicat de dir, perquè hi ha moltíssim gènere. La última vegada que el vaig comptabilitzar em van sortir més de 400 productes diferents només tenint en compte les llaminadures. Fent un esforç, ara mateix et podria anomenar deu o dotze referències que tenen una sortida diària, però, potser, les llaminadures que tenen més èxit són les clàssiques de sempre, com, per exemple, els discos de regalèssia vermella i negra, els chupa chups o els palotes. Fins i tot, de vegades em demanen coses que ja no es fabriquen, com un caramel amb forma de pesseta amb gust a coca-cola. Diria que les coses més antigues són les que tenen més continuïtat, però tampoc són contradictòries amb el gènere més nou.

Malgrat tot, continuen sortint cada vegada més novetats…
I tant!, setmanalment.

Com afrontes el fet d’haver de triar entre tota aquesta pluja de productes nous? És arriscat apostar?
Sí, sobretot pel que fa als que van destinats als més petits i que porten joguines incorporades, perquè solen fer referència a una pel•lícula, per exemple, i tenen una tirada molt curta que es talla de cop quan s’acaba i que resulta molt cara. En aquest sentit, miro de no agafar productes molt cars, perquè em surten cars a mi i els surten cars als clients.

Quines són les teves últimes apostes?
Un chupa chups del Mundial.

T’arribes a sorprendre amb aquestes novetats?
Hi ha vegades que sí, perquè surten combinacions de sabors una mica estranyes i especials (potser massa exòtiques) que, o t’agraden o no t’agraden. Per exemple, els xiclets de poma molt àcida, de cirera, de xocolata o de canyella.

Et veus “obligat” a tastar tot el que entra a la botiga?
Doncs sí, perquè no m’agrada vendre sense saber el que venc. Així, si conec els gustos dels clients, els puc aconsellar. El problema és que m’agraden massa els llamins i m’he de controlar bastant; me’ls emporto a casa, perquè, si no, estaria picant contínuament.

Podem establir una franja d’edat determinada entre els clients que reps cada dia?
La veritat és que ve gent de totes les edats, des dels 10 anys fins als 70, i això és el que més m’agrada. Jo intento atreure un públic que no tingui edat, perquè els puc oferir coses a tots, des de regalèssies i xiclets fins a caramels d’eucaliptus. De fet, el meu objectiu és mirar de contemplar tots els públics. Ara, per exemple, vull destinar una part de la botiga als celíacs. Tot va començar quan una clienta em va explicar el seu cas i, aleshores, vaig buscar solucions. A més, per als que no som celíacs, aquest gènere no representa cap diferència, en canvi, per a ells sí. Val la pena especialitzar-se una mica per oferir un servei més.

Diries que som un país llaminer?
Jo crec que molt, sobretot les dones, i ho considero bo, no pas pel negoci sinó perquè permet que la gent gaudeixi amb el menjar i amb els gustos.

Són molts els que estan en contra de les llaminadures, perquè les consideren perjudicials per a la salut (però gairebé tothom en menja). Tu, com a professional del sector, què ens en pots dir al respecte?
Home, hi ha de tot: hi ha un gènere que és clarament porqueria i n’hi ha un altre que està molt cuidat. Jo miro d’agafar productes dels fabricants més bons, d’aquells que saps que tenen una qualitat més òptima, encara que no siguin tan econòmics. A més, no hem d’oblidar que també hi ha llaminadures sense sucre i, fins i tot, barres dietètiques.

www.bobollamins.com

Anuncis

27 Mai 2006 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Restaurant CAN QUIM

…Quan cuinar es converteix en un plaer

D’ençà que va sorprendre el seu pare posant-se davant dels fogons quan tan sols tenia 21 anys, Ferran Prat no ha parat de cuinar per a la gent que, cada dia, visita el restaurant que regenta, juntament amb la seva germana, a Vilafant. Un primer contacte amb l’hostaleria a la Jonquera, un temps a l’hostal del seu pare i cinc temporades al Motel Empordà van ser suficients perquè, fa 19 anys, es posés al capdavant de la cuina de Can Quim transformat un bar que havia de ser de tapes en un restaurant on es pot trobar l’equilibri perfecte entre la cuina casolana i la més innovadora.
Esquitxat sempre per un esperit inquiet i innovador i per l’amor a la seva professió, els plats que prepara en Ferran estan elaborats amb els millors productes i et permeten gaudir dels sabors de sempre i de combinacions més actuals i atrevides.
Ferran Prat és conegut també per ser un dels organitzadors, al costat de Dani Duran, del restaurant Can Costa, del curs de cuina de Vilafant, que enguany ha tingut un èxit aclaparador, tant de participació com d’assistència.

Em pots fer cinc cèntims dels inicis de Can Quim?
La història de Can Quim la va començar el meu pare, que es deia Quim. Ell tenia l’hostal Amiel, però volia muntar un bar a sota de casa per fer menús i tapes. Fins i tot encara conservem la finestra per passar-hi les tapes, però no l’hem fet servir mai. Uns anys abans de fer el bar, jo havia començat a treballar al Motel, on hi vaig estar durant cinc anys, i, un dia, el meu pare va voler organitzar un dinar per veure què sabia fer i què no, i resulta que sabia molt més del que es pensava. A partir d’aquí, per sant Esteve, ara farà 19 anys (jo en tenia 21) que vam obrir i que vam començar a treballar en equip.

I què se’n va fer de la idea preliminar de muntar un bar de tapes?
No es va arribar a dur a terme mai. Can Quim va començar essent un lloc on es servien menús, però vaig intentar diferenciar-me dels altres restaurants i crear una carta alternativa, que tranqués els esquemes que hi havia establerts en aquells moments, perquè, quan jo vaig començar, tot eren amanides, espàrrecs amb maionesa o carn a la brasa.

És a dir, que des del principi has sentit la necessitat de buscar la innovació en la cuina?
Sí, el que passa és que, tot i així, la cuina d’abans no era tan sofisticada com la d’avui; tot just començàvem a experimentar fent peix al forn amb botifarra, carn embolicada amb pasta de full o pastís d’albergínies. Anar-se reciclant amb el temps és qüestió d’anar fent cursos i d’anar provant coses noves.

Aquest esperit innovador te’l vas endur del Motel?
Probablement, però et diria que del Motel m’he emportat, sobretot, un tracte personal molt bo, que encara conservo, tant amb el xef com amb els companys. A part d’això, m’he emportat també l’orgull d’haver treballat en un lloc amb tant prestigi que em va permetre conèixer gent com l’Al Bano o en Tarradellas.

Després de tot, si és que li pots posar alguna etiqueta, com definiries la cuina de Can Quim?
Diria que és una cuina que combina plats tradicionals, els de sempre, els que la gent ens ha demanat d’ençà que vam començar, amb plats innovadors, que em permeten provar salses diferents, aprendre a tractar nous ingredients, jugar amb les coccions…

Digues-me un clàssic de Can Quim.
El pastís d’albergínies amb coulis de pebrots vermells, que és una recepta que em van donar perquè la provés i fa 19 anys que dura.

…I una proposta innovadora?
El brick de bolets, que està fet amb una pasta de full molt prima que es diu pasta filo.

Està complicat el món de la restauració?
No crec que estigui complicat, el que és complicat és trobar gent que hi vulgui treballar, perquè és una feina molt sacrificada amb uns horaris molt durs, però, per altra banda, si les coses et surten com vols, trobo que és molt agraïda.

A més a més, cuines diàriament pel CEIP Les Mèlies de Vilafant. Suposo que no té res a veure amb el fet de cuinar per servir en un restaurant…
No, és molt diferent, sobretot perquè no es tracta d’una cuina que puguis preparar amb antelació. Aquesta tasca ens ha ajudat molt a organitzar-nos, però és una mica estressant, perquè has d’estar ficat a la cuina ben aviat, perquè els nens i nenes tinguin el dinar a punt a les 12.

20 Abril 2006 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Restaurant EL BULLI

Entrevista a Juli Soler director d’El BULLI

“Nosaltres no som ni blau ni vermell, som un altre color, ens hem inventat uns colors”

“Això meu és públic”, em comença dient. “Ja m’ho penso”, li contesto jo, perquè Juli Soler està essent una de les figures culinàries més entrevistades dels últims temps al costat del seu company d’aventura, Ferran Adrià. Però, malgrat els milers de preguntes que li han fet d’ençà que va sortir a escena l’any 81 encapçalant la direcció del restaurant El Bulli de Roses, conversar amb ell sempre és quelcom inèdit.
Nascut a Terrassa el 31 de maig de 1949, Juli Soler Lobo porta un bon farcell d’experiències a les espatlles. El seu pare, maître d’hotel, li encomana el sentit del servei i de la cura pels clients. Després d’haver deixat petja a prestigiosos hotels i restaurants, s’embranca en el negoci de la música dirigint dues discoteques i encarregant-se d’una botiga de discs, fins que al 1981 enceta la seva particular aventura a El Bulli, que l’ha portat a recórrer camins insospitats fins arribar gairebé a les portes del cel (si no és que ja les ha travessat…).
Asseguts a la terrassa del nostre restaurant més internacional, conversem amb ell durant una llarga estona.

El Bulli: professionals de cap a peus
Normalment, els restaurants són de format familiar i aquest no ho ha sigut, perquè he intentat que fos professional des del principi, des de l’any 81. L’avantatge obvi que té això és que treballes amb socis, directors, empleats, companys… (en el meu cas, amb el millor equip del món) i, per tant, no discuteixes amb la família a la feina, però, per altra banda, el gran desavantatge és que no la veus. Jo sóc veí de Rubí, però, per diferents circumstàncies (de nens, de casa, de mare, de magatzem, de més família, de més nens, de nens amb problemes…), la meva família i jo vivim separats. De vegades em fa vergonya a mi mateix no donar la talla a casa i és realment trist. És molt fàcil dir que la gent s’ha d’organitzar i que ha de buscar-se temps per estar amb la família i per fer vacances, però, a l’hora de la veritat, és difícil de fer. Això sí, tots treballem amb un objectiu i tot el que jo faig ho faig únicament i exclusiva per la meva família, malgrat que, segurament, aquesta és una hipocresia més del món en el qual vivim.

La intel·ligència de saber entendre el món i el repte de no perdre’l de vista
Senzillament, estic als llocs i entenc les coses. En aquest sentit, em considero un intel·lectual, no com una persona que té molts coneixements sinó com algú que entén molta gent diferent. Gràcies a Déu tinc una empresa molt organitzada i amb un nivell molt exhaustiu, però a mi m’agrada fer tocar tothom de peus a terra, tant els que treballen amb mi com els meus clients com els meus amics, perquè vull que la gent sàpiga que això no deixa de ser una caseta ubicada a cala Montjoi.

Una cuina sense antecedents
En el fons, som el que la gent diu que som, malgrat el que cadascú pensi. Saps què passa?, que no se’ns pot jutjar, perquè, per començar, no hi ha antecedents del que fem. Nosaltres no som ni blau ni vermell, som un altre color, ens hem inventat uns colors, hem sabut escapar del mimetisme de les coses i, per això, hem creat un lloc diferent. No es tracta d’un concurs.

Buscant la felicitat de la gent
La veritat és que, des del principi, hem treballat basant-nos en un ideari determinat, sobretot intentant fer quelcom diferent que serveixi per fer feliç a la gent i perquè s’ho passi molt bé. Ho hem treballat tan seriosament que ho hem aconseguit, hem donat la volta, el món ens ho ha tornat… Ara ja no és una qüestió de morir d’èxit (això està massa desgastat) sinó que gairebé és pitjor que administrar la misèria, perquè jo no tinc taula per als meus compromisos ni per als meus amics ni res. És una mica vergonyós, perquè hi ha molta gent que vol venir i que no pot. El que passa és que la trampa està en el fet que tanquem sis mesos, només obrim al vespre i només fem 50 coberts. Això vol dir que cada any només passen per El Bulli vuit mil persones. En canvi, si muntéssim una macrofesta i només vinguessin vuit mil persones seria un fracàs. Vull dir que hem d’entendre la mesura de les coses. Sigui com sigui, és fantàstic, perquè la gent respon, està molt contenta, ens entén i està orgullosa de nosaltres. Però aquesta reacció té una explicació, i és que, per una banda, hi ha tot un equip que durant sis mesos està investigant per crear cada any un “disc” nou que la gent espera amb devoció i, per l’altra, fem el mínim que creiem que es mereix la gent que ve a visitar-nos (des d’Oslo, des de Suècia, des d’Anglaterra, des d’Austràlia…): assegurar que, sobretot el Ferran, que és més públic, estigui aquí. És a dir, que jo podria tenir el restaurant obert tot l’any sense la necessitat que el Ferran hi fos, però, per respecte a aquell client que ha hagut de trucar a cala Montjoi, que ha hagut de viatjar, que s’ha gastat diners, etc…, el mínim que podem fer quan arriba és esperar-lo nosaltres, dir-li “hola” i preparar-li alguna cosa especial, no creus?

Què té El Bulli que no tingui un altre lloc?
Primer de tot, l’equip, que, per un costat, és com una màquina mecànica que funciona d’una manera molt estricta i, per l’altre, és una autèntica família humana, perquè vivim junts, ens estimem tots molt… La gent que ens coneix ho sap, tant els que treballen aquí com els que gaudeixen de nosaltres. I dic això, perquè nosaltres no fem res més que representar una obra cada dia, una obra viva que fem molt bé i que agrada molt. A més a més, per descomptat, el lloc és una altra de les millors coses que té El Bulli. Pensa que, des de fa més de 15 anys, la gent ens està demanant que obrim a un altre lloc. Ens ho han ofert tot i cada dia: un gratacels a Nova York, un restaurant a Tokio, un palau a Moscou, un castell a Escòcia…, però jo sempre explico que El Bulli està a cala Montjoi, perquè és una altra història. És a dir, que, actualment, podríem tenir 25 restaurants oberts a tot el món amb aquesta família tan humana que t’estic explicant, amb els millors managers…, però jo sempre dic que, després de tot, s’ha de tocar el piano. Em refereixo a que, si vens a sopar, com a mínim, et fa gràcia entrar a la cuina i veure el Ferran dirigint la seva torre de control.

I no es fa difícil rebutjar tantes ofertes temptadores?
No, perquè, afortunadament, ens hem decantat més per assessorar empreses d’alimentació i per fer tota una sèrie de coses externes al restaurant, i això ens funciona molt bé.

Una escuderia de cotxes de Fórmula 1
Tot i que les comparacions no m’agraden, quan veig el funcionament de la cuina d’El Bulli em sembla que som com una escuderia de cotxes de Fórmula 1, amb una petita diferència: que miro pel mirall i no tinc ningú al darrera.

Juli Soler: addicte al treball
Fa molts anys que no dormo, perquè treballo sempre i intento entendre el món i regular equilibris, a més a més d’editar llibres, controlar les empreses, atendre als clients, als compromisos, als treballadors… Sempre estic envoltat de papers i paperets.

Un consell…
A mi no m’ha agradat mai fer proselitisme, perquè considero que, simplement, hem intentat fer les coses d’una forma diferent. El més important és actuar cada dia amb sentit comú, llibertat i respecte seguint els teus principis. Almenys, això és el que he intentat jo mateix. De fet, per això desmitifico les arts i els oficis, perquè crec que les persones han de poder fer les coses amb total llibertat, però sempre amb respecte. Sense cap mena de dubte, la gent hauria d’intentar conservar la seva llibertat personal. I et diré més: si pots ser una mica irracional (què és la única manera d’estar sa) respectant els demés, la gent t’estima i t’aprecia.
…Mira, hi ha dues coses que em fan sentir desgraciat: una, no poder estar amb la família i, dues, no poder viatjar sempre. La única cosa que recomanaria a un jove de 16 o 17 anys és que agafés la motxilla i que voltés pel món, perquè és una de les coses que m’han omplert més. De fet, crec que el més maco que li pot passar a una persona és que tingui temps de deambular sol, sigui on sigui.

Has menjat molts plats made in Ferran Adrià?
Els conec molt bé, però no. Fa 24 anys vam decidir que érem una família i que, com a tal, soparíem tots junts, de manera que cada dia sopem prop de 65 persones a les sis en punt durant dotze o tretze minuts, amb la qual cosa no ens podem permetre el luxe de degustar un menú de 35 plats que requereix una elaboració de tot un matí.

Cuina autènticament genial
Sincerament, crec que estem fent la cuina més extraordinària i genial que hi ha; una barreja de joc, gastronomia, despertar els sentits… És absurd tancar-se en una cosa quan pots obrir-la i desenvolupar-la. Algú s’ha parat mai a pensar en la immensitat de productes alimentaris que tenim? Ens perdríem moltes coses si ens encaparréssim a dir que una truita és una truita i que sempre s’ha de fer de la mateixa manera, no? Hem de deixar que algú miri endavant, que investigui, que jugui, que creï noves maneres de cuinar, de servir, de gaudir i de passar una bona estona menjant. Pensa que menjar és una cosa que estem fent tot el dia. No és bo sortir d’aquest mimetisme? Per a nosaltres, la síntesi de la gastronomia és gaudir de quants més productes millor degustats d’una forma diferent en un mateix àpat. Per això, que hi hagi gent com el Ferran que es dediqui a fer recerca i investigació amb el menjar em sembla una feina extraordinària (que no art). Per altra banda, si us plau, que tots els que facin truites, estofats, rostits…, ho facin bé!

Un plaer per a tothom
Segurament, el fet d’haver sabut oferir el producte d’una manera natural sense demanar res a canvi ha fet que tothom ens accepti, perquè nosaltres considerem que no s’ha de ser expert per gaudir.

Un somni…
Que això s’acabi alguna vegada, perquè estem gaudint tots de tot el que tenim, però ens sentim malament pel que passa cada dia i no hi ha mai un punt i a part. És una frase que s’ha escrit massa vegades, però m’agradaria que ningú morís de gana i que no hi haguessin més guerres.

Riquesa gastronòmica a dojo
Estem vivint un moment d’una riquesa extraordinària. Tenim el que volem tenir multiplicat per cent, i això ens passa amb tot: amb la roba, amb els cotxes, amb els ordinadors i també, és clar, amb la gastronomia. Podem estar molt contents de viure, per exemple, a Figueres, i de poder comprar productes de tot el món. Aquí tens dos camins: tancar-te i només voler els embotits de l’Empordà i verdura de la pagesa, o gaudir de tot. Aquest últim és un privilegi.

20 Setembre 2005 Posted by | Emprenedors | 3 comentaris

Piscines FILJOD, el número 1

Fa pocs dies, la revista especialitzada Construcción Alimarket va situar
l’empresa empordanesa Filjod com la primera de tot l’Estat en volum de
construcció de piscines de formigó. Per a la família Ortensi, que va
encetar aquest projecte l’any 68, ha estat una agradable sorpresa
assabentar-se de la notícia i, segons Jordi Ortensi, gerent de l’empresa
i fill del seu fundador, ha representat una autèntica “injecció de
moral”. I és que amb 15 hores diàries de treball, tres establiments
oberts i una plantilla de 120 treballadors en marxa -sense comptar els
més de 35 anys d’experiència i la garantia de la feina ben feta- no n’hi
ha per a menys. Filjod, que ha construït prop de 9.000 piscines a una
velocitat vertiginosa de piscina per dia, s’ha endut aquest important
reconeixement per continuar creant espais d’aigua i relaxament per a
tots aquells que ho desitgin, els quals -val a dir-ho- cada vegada són
més. Qui sap si després d’aquesta conversa que vam mantenir amb Jordi
Ortensi us apunteu a aquesta nova forma de vida.

– Aquests dies heu estat notícia perquè la revista especialitzada
Construcción Alimarket ha situat la vostra empresa com la primera de tot
l’Estat espanyol en volum de construcció de piscines de formigó.


Sí, sí.

– …Tens una idea aproximada de quantes en podeu haver construït
d’ençà que es va fundar l’empresa l’any 1968?


No ho sé, ara ho calculo (…). Diria que prop de 9.000 piscines, més o
menys. De fet, ara cada dia construïm una piscina i fem unes 40
reparacions diàries.

– Què ha representat per a vosaltres aquest reconeixement?

Una injecció de moral per tot el nostre esforç, pel treball realitzat
dia a dia; ens ha donat més empenta.

– L’empresa la va fundar el teu pare, Joan Ortensi, l’any 68, però
ara esteu al capdavant del negoci les teves dues germanes i tu. Ha
canviat molt el panorama pel que fa a la instal·lació de piscines
d’aleshores a avui?

– No, el sistema bàsic de construcció
continua essent el mateix, però ara s’utilitzen materials més bons que
no s’oxiden tant. On s’ha evolucionat més és en el tractament de l’aigua
i en els complements, molts dels quals són automàtics.

– I pel que fa al nombre de piscines instal·lades, es pot dir que hi
ha hagut un augment?

– Sí, sí, perquè l’economia va més bé,
tothom té més poder adquisitiu i hi ha molta més gent que es pot
permetre tenir una piscina.

– T’ha explicat mai el teu pare què el va portar a dedicar-se a
aquest món?

– Sí, ell treballava de torner i va començar a
fer peces per a aigua a pressió fins que un dia un client francès li va
demanar un filtre per a una piscina i, a partir d’aquí, va començar tot.

– I a tu, què t’hi va portar?
– Jo ja venia aquí de
petit i m’hi he trobat gairebé sense adonar-me’n.

– Com està el panorama de la competència en matèria de piscines?

La competència en aquest sector és molt dura, perquè tot són empreses
petites sense gaires infraestructures ni gaires costos i això fa que els
preus estiguin rebentats.

– I davant aquesta situació, hi ha alguna “recepta màgica” per
mantenir-se a l’altura?

– Sí, treballar 15 hores diàries;
no hi ha cap més alternativa.

– A més a més de la vostra seu central, situada a Vila-sacra, també
teniu delegacions a Vall-llobrega i a Salt.

– Exacte. La de
Vall-llobrega va començar essent una delegació i ara ja és pràcticament
una altra seu central i, la de Salt, esperem que també ho arribi a ser
en un futur.

– …Això significa que ens trobem en una bona zona, geogràficament
parlant, per instal·lar piscines?

– Sense cap mena de dubte,
perquè estem en plena Costa Brava.

– On opereu, principalment?
– Des de Lloret de Mar fins a
Salses, a la Catalunya Nord.

– Però vosaltres no només instal·leu piscines, sinó que oferiu una
llarga llista de serveis complementaris…

– El 80 o 90% de la
nostra feina es basa en la instal·lació de piscines, però també fem
tractaments d’aigua, tubs d’aigua a pressió, saunes, spas… Tot això
s’està posant molt de moda.

– Quant pot costar construir una piscina?
Entre 9.000 i
150.000 euros.

– I fer-ne el manteniment, és tan complicat com diuen?

Si es fa el que s’ha de fer setmanalment no és complicat. El problema ve
quan no es dedica aquesta estona de forma regular. S’han de rentar els
filtres de la piscina, mirar que treballin bé pel que fa a la pressió i
controlar el nivell de ph i clor de l’aigua. No té cap més complicació.

– Quin és el vostre client més usual, l’empresa o el particular?

El particular.

– Entre les 9.000 piscines que em deies que heu construït al llarg de
la vostra trajectòria, n’hi ha de molts tipus i és bo que això es tingui
en compte, perquè realment es pot anar molt més enllà de la típica
piscina rectangular blava, no? De fet, vosaltres instal·leu, fins i tot,
llums subaquàtiques de colors…

– I tant! Si un client ens
dóna la idea del que vol, nosaltres l’estudiem i dissenyem una piscina
al seu gust.

– Quan podeu trigar de mitjana per construir una piscina de mida
estàndard?

– Si tot va bé, podem lliurar una piscina en tres
setmanes, però depèn de la demanda que ens faci el client.

– Quina és la millor època per fer-ho?
– Durant el
mes d’octubre.

– En canvi, la vostra època de més feina no és aquesta?

No, és al maig i al juny, perquè és quan s’han de lliurar les piscines i
posar-les en funcionament.

– Quina és la vostra filosofia de treball?

Senzillament, mirem de fer tot el que podem, procurem assessorar de la
millor manera possible i treballar el màxim de bé. A vegades, però, el
client té el concepte equivocat del que fem, perquè es pensa que compra
un accessori quan, en realitat, es tracta d’un procés de construcció, ja
que nosaltres construïm piscines d’obra, no de poliester o de qualsevol
altre material. És a dir, que fer-se una piscina no és com comprar una
nevera.

– Aquest seria un missatge a remarcar?
– Si, que nosaltres som
constructors de piscines, no instal·ladors de piscines. Fem la piscina
més complicada que hi ha al mercat, la de formigó, i ser els primers
d’Espanya en això és un orgull.

– Quins avantatges té aquest tipus de piscina enlloc de les de
poliester?

– Doncs, que duren tota la vida, en canvi, les
piscines de poliester es fan malbé, perquè l’aigua va tacant la pintura,
la pintura es descoloreix al poliester i comencen a sortir taques, etc.
Nosaltres havíem instal·lat algunes piscines d’aquest tipus fa anys i
ara ja les estem substituint per les de formigó, perquè acaben essent un
fracàs.

– Quins arguments em donaries si m’haguessis de convèncer perquè em
fes una piscina?

-Per a mi representa un canvi en la manera de
viure, sobretot a l’estiu. Si et banyes al migdia tornes a estar a punt
per anar a treballar a la tarda i, si et banyes al vespre, dorms fresc.
A més a més, els caps de setmana et pots quedar a casa i gaudir-la més.

Podeu trobar més informació a la seva Web: www.filjod.com

22 Juny 2005 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Marbres AGUSTI: Experiència i Professionalitat

Al 1968 Agustí González Arranz va iniciar un nou projecte a Figueres.
Una empresa familiar de marbres que prenia el seu nom es va fer realitat
gràcies a l’experiència acumulada dins del sector i a un terreny
familiar on es va alçar el local de treball, lloc on, encara avui, està
ubicat (al carrer Avinyonet, 90, de Figueres). Les seves passes les han
seguit els seus dos fills, Agustí i Pilar, que treballen dia a dia per
oferir un servei de qualitat al client i per mantenir-se, des de fa 36
anys, a primera línia d’actuació dins del panorama comarcal.

Són més de 20 treballadors, que compten amb les últimes tecnologies en
maquinària especialitzada, els que es comprometen a oferir els millors
serveis pel que fa a l’elaboració i la instal·lació a mida de marbres,
granits, pedres o silestones. Façanes, paviments, interiors, escales,
xemeneies, làpides, banys i cuines són algunes de les seves
especialitats, sempre fetes a mida i personalitzades al gust del client.

Podeu visitar la seva exposició, amb més de 150 tipus de materials
disponibles, per escollir el que més s’avingui a les vostres
necessitats, comptant, com no, amb un assessorament excepcional i amb la
seguretat que es respectaran els terminis previstos.

Paral·lelament, des de 1976, Maria Teresa Argelés, esposa d’Agustí
González, s’encarrega d’una botiga de flors i lapidària situada al
passeig del cementiri, 3, especialitzada en composicions funeràries i en
tot tipus de flors per a cementiris.

Nosaltres hem parlat amb Agustí González fill sobre la seva visió
particular de l’empresa i ens ha dit això:
Me’n pots fer
cinc cèntims dels inicis de Marbres Agustí?
Mira, el meu
pare treballava de comercial en una multinacional de marbres i cobria
tota la zona de Girona, però va arribar un moment, ara fa 36 anys, que
va veure que es podia posar a treballar pel seu compte i es va establir
a Figueres, més que res perquè passava molt temps fora de casa i volia
compartir més estones amb la seva dona i els seus fills. Així va
començar Marbres Agustí, unint l’experiència del meu pare com a
comercial i un terreny que era propietat del meu avi, on es va alçar
l’empresa, que al principi estava formada per quatre parets i una
teulada, no et pensis…

Actualment qui està al front de l’empresa?
El meu pare,
però la meva germana i jo estem al seu costat; en realitat portem el
negoci tots tres, juntament amb la meva dona i el meu cunyat. A més a
més, la meva mare s’encarrega d’una botiga de flors i lapidària.

La vostra és una empresa familiar. Això ha fet que, d’alguna manera, et
veiessis “obligat” a treballar-hi?
No. Simplement, quan
jo vaig néixer l’empresa ja estava fundada, he tingut l’oportunitat
d’entrar en aquest món i, no sé per què, m’ha agradat; suposo que és
perquè l’he viscut des de petit.

Quina és la part de la teva feina que més satisfacció t’aporta?
De
fet, en aquesta feina gaudeixo en molts aspectes. Si les coses van
succeint com penso i, finalment, surten bé és molt reconfortant, tot i
que també és cert que hi ha moments que funcionen millor que altres.

Què és el que oferiu als vostres clients?
Doncs oferim tot
el que té a veure amb marbres: cuines, banys, escales construcció,
façanes, làpides…
De fet, dins de Marbres Agustí hi ha
dos apartats: el de làpides i flors, del qual se n’encarrega la meva
mare, i el de mobles de cuines i de banys.

I amb quins materials treballeu?
Nosaltres toquem tots els materials
que estan al mercat, però sobretot disposem dels més acceptats a la
nostra zona, que són uns 150 en total.

Me’n podries dir un dels més sol·licitats?
Ui, és
molt difícil! Cada treball és un món diferent i depèn dels gustos de
cadascú. L’experiència ens diu que el que hem d’oferir al client és un
bon assessorament de la qualitat del material, explicant els seus pros i
els seus contres, i de la combinació de colors més adient, però,
evidentment, el client té l’ultima paraula.

Quina zona cobriu amb el vostre servei?
Cobrim l’Alt Empordà i el sud
de França, de Perpinyà fins a la Jonquera, tot i que els gustos són molt
diferents, perquè les cultures són també diferents.

Quins són els vostres clients potencials?
Treballem molt per a
constructors petits i per a particulars.

A més a més de comptar amb un complert equip de treballadors de més de
20 persones, també disposeu de la última tecnologia al servei de la
vostra feina. Fins a quin punt evoluciona aquest món?
Tot
evoluciona molt ràpid i, si vols mantenir-te a primera línia, estàs
obligat a estar al dia de la maquinària existent, a servir bé al client
i, sobretot, a complir.

Com està el panorama de la competència a la zona?
Saps quan
hi ha competència?, quan no hi ha feina, però considero que és quelcom
que existeix i que ha d’existir, perquè, si no, ens estancaríem.

Quin paper ha tingut el teu pare en el teu aprenentatge de l’ofici?
El
meu pare és una persona molt estricta amb el treball, però, a la vegada,
m’ha deixat un marge d’actuació bastant ampli. És a dir, que m’ha
orientat, però m’he deixat fer i equivocar-me.

Em podries dir alguna feina que hagueu realitzat de la qual n’estiguis
especialment orgullós?
Hem fet coses molt boniques, però res que
sigui públic, perquè no treballem per a empreses grans d’obres públiques.

Quina importància dones al marbre en la decoració d’una llar?
Jo
m’estimo la meva feina i m’agrada molt el marbre, tot i que a casa no ho
tinc tot de marbre, perquè no és del meu gust. Crec que és un material
que ha d’estar col·locat a llocs concrets perquè no resulti carregós: a
terra, a la cuina, al bany… A mi m’agrada estar envoltat de materials
naturals combinats: terres de marbre, portes de fusta…

En definitiva, quin diries que és el vostre objectiu com a empresa?
La
nostra empresa fa 36 anys que existeix i ha pujat bastant, però, sigui
com sigui, el nostre objectiu és utilitzar bé la maquinària de la qual
disposem i, per damunt de tot, complaure els nostres clients. En aquest
sentit, ens estimem més treballar menys i tenir els clients contents que
no intentar abarcar molt i que estiguin disgustats. Crec que això és el
que ens manté.

20 Mai 2005 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Restaurant MAS PAU: 30 Anys convertint la cuina en Art

Enguany, el restaurant Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós compleix 30 anys i, per celebrar-ho, s’han programat tot un seguit d’actes mensuals que tenen com a protagonistes algunes de les persones que han contribuït a escriure la seva història.

Tot va començar ara fa tres dècades, quan la Núria Serrat i en Jaume Reig van adquirir i restaurar una masia del segle XVI, ubicada al bell mig de camps de conreu de l’Alt Empordà, per lliurar-se a l’exercici de la gastronomia elaborada amb gran cura i dedicació. Després de 20 anys, i amb una estrella Michelin a l’esquena, Toni Gerez (cap de sala) i Xavier Sagristà (cap de cuina) prenen les regnes de l’establiment al 1994 i, des d’aleshores ençà, ens han regalat plats de luxe servits en un entorn difícil d’oblidar. Al restaurant Mas Pau cada tast és un elogi a la cuina empordanesa, que se’ns presenta tenyida amb un aire modern i vanguardista, però absolutament basada en productes de la terra. Verdures i hortalisses cultivades a l’horta empordanesa, peix de la badia de Roses, bolets, pollastres o ànecs són les petites grans delícies que ens ofereix el nostre entorn amb les quals aquests dos professionals en majúscules vinguts d’El Bulli fan vertaderes proeses.

La masia, situada a tan sols quatre quilòmetres de Figueres, a la carretera que porta a Olot, està decorada amb valuoses peces d’antiguitat de diferents generacions, i el seu entorn paisatgístic, de caire rural, és realment immillorable. Dins del recinte que pertany a la casa, uns immensos jardins florits i unes llargues terrasses esteses al sol (amb piscina i zona d’esbarjo per a la mainada) fan d’aquest emplaçament un autèntic paradís on es pot gaudir d’un bon dinar o sopar, d’una celebració de somni o, per què no, d’una copa de la millor selecció de vins.

Diverses sales plenes d’encant amb taules vestides d’un blanc immaculat i plats de color plata resten preparades per acollir grups de 10 fins a 200 persones i, a més, 20 habitacions suite equipades amb totes les comoditats i decorades seguint la línia del restaurant conformen l’hotel Mas Pau, pensat per allargar el benestar de tots aquells que s’apropen a descobrir la cuina i el savoir fair de Sagristà i Gerez.. Sens dubte, les cambres situades a la torre de Mas Pau, de 25 metres d’alçada, esdevenen el mirador més espectacular del lloc.

Ha estat així, doncs, com el restaurant hotel Mas Pau ha arribat a fer 30 anys d’història i, precisament per això, en Toni Gerez i en Xavier Sagristà han volgut celebrar-ho al costat de persones sense les quals aquest paradís gastronòmic no hauria estat possible. Amb aquesta idea, el tercer dijous de cada mes (excepte juliol i agost) diferents cuiners i cuineres vinculats amb Mas Pau o amb la cuina empordanesa en general s’aproparan als fogons del restaurant per elaborar tot un seguit d’exquisideses per a clients i amics.

L’aventura començarà el 21 d’abril amb un sopar en què la Núria Serrat oferirà el millor de la seva cuina en record dels 20 anys que va passar al front de Mas Pau. Després, el 19 de maig, els professors de l’escola d’hostaleria Sant Narcís de Girona delectaran als assistents amb un menú modern i totalment vinculat a la terra.

El 16 de juny és el dia de Francesc Guillamet, carismàtic fotògraf empordanès amic de la casa al qual li volen retre un sentit homenatge. Per a ell cuinaran el mateix Xavier Sagristà que, per a l’ocasió, compartirà cuina amb el xef Kristian Lutaud. Aquest dia els postres els signaran la família Torreblanca, de la prestigiosa pastisseria Totel, a Elda (Alacant).

Entrat ja el mes de setembre, després de l’estiu, en concret el dia 15, l’equip de cuiners de l’escola d’hostaleria de Vilamalla serà l’encarregat de preparar el sopar, que estarà precedit per les delicioses tapes que elabora Carles Abellán.

El 20 d’octubre la cuinera de Ca’l Gran de Lladó oferirà un tastet de cuina tradicional empordanesa, mentre que el pastisser i xocolater Kristian Escribà s’encarregarà de portar les postres a taula.

El següent mes, el 17 de novembre, tres joves cuiners que han format part de la cuina de Mas Pau durant els últims 10 anys al costat de Xavier Sagristà i Toni Gerez (Rafael Clarasó, Paco Martínez i Jordi Sala), oferiran un altre àpat de celebració.

I la traca final arribarà el mes de novembre amb la presència de Ferran Adrià, un dels mestres de Sagristà i Gerez, que delectarà tothom amb una mostra de les seves creacions culinàries més selectes.

Paral·lelament, com no podia ser d’una altra manera, els vins també s’inclouran en aquesta celebració gastronòmica tan especial, de manera que el tercer dimecres de cada mes els vins de la D. O. Empordà oferiran una cata comentada dels seus productes acompanyada del tast d’una selecció d’exquisits formatges catalans, els quals també seran servits en els àpats del mes que els correspongui. Les primeres bodegues en visitar Mas Pau seran, doncs, les bodegues Espelt (el 20 d’abril), i després s’hi afegiran Mas Estela Selva de Mar (el 18 de maig), Oliver Conti (el 15 de juny), Castell de Biart (el 14 de setembre), Masia Serra (el 19 d’octubre), Martí i Fabra-Carreras (el 16 de novembre) i Peralada (al mes de desembre).

…Tot, per celebrar, al costat dels qui més s’estimen Mas Pau i dels qui l’han vist -i l’han fet- créixer, un trentè aniversari com cal, farcit de noms destacats en negreta dins el panorama gastronòmic nacional i internacional, els quals elaboraran plats que han fascinat els paladars més capritxosos. Un autèntic regal d’aniversari!.


Podeu trobar més informació a la Web: www.maspau.com

20 Abril 2005 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Roura i Pujol

Aquest mes destaquem a l’empresa ROURA i PUJOL de Figueres, fundada l’any 1978 pels Srs. Miquel Roura i Josep Mª Pujol.
L’empresa es dedica a la impermeabilització de terrasses i cobertes i també a la venda de materials de construcció. Comercialitzen materials de prestigioses firmes i de primera qualitat.

És l’única empresa de la comarca que pertany a l’Associació Nacional d’Impermeabilització, que és un agrupació d’instal·ladors que s’han associat per tal de millorar un camp de l’edificació on existia un gran buit de normativa que s’havia de resoldre.
Gràcies a l’associació s’han valorat les normes, s’han donat consells i s’han posat al dia i actualitzat les normes que existien.

Com és natural, Roura Pujol compleix al peu de la lletra aquesta normativa i d’aquesta manera aconsegueix treballar bé i amb professionalitat.
Roura i Pujol ha treballat sempre amb els materials més adequats a la nostra zona. Ha anat evolucionant de la mateixa manera que han millorat els materials per impermeabilitzar. Actualment treballen amb els materials més innovadors per tal d’assegurar una feina ben feta.

Podeu trobar més informació visitant la seva Web: www.rourapujol.com

20 febrer 2005 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Construccions Jesús Costa Nicolau

Aquest constructor figuerenc nascut a Ordis fa més de 74 anys es va iniciar en el món de la construcció als 14 anys fent d’aprenent.
Als 23 anys Jesús Costa creava la seva pròpia empresa de construcció.
L’any 2003 es van celebrar els 50 anys d’aquesta primera empresa, i en aquest mig segle ha evolucionat moltíssim, doncs no només s’ha consolidat com una de les empreses pioneres en el sector de la construcció en obres d’edificació pública i civil, sinó que també ha crescut el volum d’obra privada.
Mantenir i consolidar una empresa durant 50 anys no es una tasca fàcil, però ha sigut possible gràcies a la filosofia de Jesús Costa de respectar i tenir en compte els seus treballadors i realitzant obres que siguin respectuoses amb el medi ambient.
A Figueres l’empresa ha construït més de 1.000 habitatges. Però també ha construït a La Jonquera, Port de la Selva, Llança, Roses, Empuriabrava, Besalú i fins i tot a Girona.
Molt significatives per a la ciutat de Figueres han sigut les seves restauracions, la primera de totes va ser la de l’antic escorxador, avui seu de l’Arxiu Comarcal, sala d’exposicions i sala d’assaig dels Castellers de Figueres. Tot seguit va restaurar la Llotja de Castelló d’Empúries (premi FAD de restauració 1989). A Castelló també va restaurar el Convent de Santa Clara, l’antiga presó i la Cúria Real. A Roses la casa Cambó. I a Cadaqués, l’emblemàtic castell.
Però sens dubte la seva reconstrucció més important i valorada és la del Teatre Municipal el Jardí. El projecte va durar més de tres anys i des de sempre es va respectar la idea de recuperar un teatre amb una gran historia i tradició cultural a la comarca.
A la seva remodelació es van tenir en compte tots els avanços tècnics necessaris per tenir un teatre en condicions: bona acústica, bona climatització i correcció de certs errors del disseny original. També es va tenint en compte el confort, amb butaques d’excel·lent disseny.
Aquesta remodelació el va convertir en un dels millors teatres de Catalunya.

Podeu trobar més informació a la seva Web: www.jesuscosta.com

19 gener 2005 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Can Monturiol: Empresa emblemàtica i de gran tradició familiar

Dins la comarca de l’Alt Empordà i, més concretament a la seva capital Figueres, trobem empreses de renom i gran tradició familiar, avui us presentem els magatzems de Can Monturiol.

L’empresa va ser fundada l’any 1945 per Felip Frigola i Josefina Revidiego.
A l’actualitat i des de l’1 de desembre de 1990 és el Sr. Miquel Frigola, la seva dona, Neus Fernández, i la seva filla, Isabel, qui són al càrrec de l’empresa.

Són especialistes en Articles de Viatge, i es dediquen a tot el que són bosses, marroquineria, complements, cinturons, paraigües, regals, guants, etc.

La seva adreça:
C/ Caamaño, 7 – Monturiol, 8
Tel. 972 672 195 – Fax 972 503 842
17600 FIGUERES (Girona)

Podeu trobar més informació visitant la seva Web: www.canmonturiol.com

10 Desembre 2004 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari

Mauné-Sabaters: Més de 100 anys calçant peus empordanesos

Cap al 1875, al carrer Gatillepis, avui Álvarez de Castro, Florenci Marimont confeccionava espardenyes manualment amb gran afany, la nostra popular espardenya empordanesa que tant ens ha identificat arreu del món. Era ‘Can Florenci espardenyer’. Uns anys més tard, la seva filla Teresa es va casar amb Carles Mauné, també espardenyer, i al 1939 van traslladar la botiga al carrer Lasauca sota el nom de Calçats Teresa Marimont. A partir de 1950, el seu fill Florenci Mauné es va fer càrrec del negoci i, amb el temps, va prendre el nom de Calçats Mauné. Finalment, la quarta generació no va trencar la saga i Montserrat Mauné, filla de Florenci, es va posar al capdavant del timó, fundant, al 1984, el Cent Peus, que al març de l’any 2000 va passar a dir-se Mauné Sabaters per conservar aquest cognom, fascinadament consolidat des de fa dècades.

Avui, després de més de 100 anys de tradició familiar, Montserrat Mauné manté viu i palpitant un projecte que el besavi Florenci va començar amb les seves pròpies mans. Les espardenyes empordaneses, sense cap mena de dubte, continuen essent el seu símbol més preuat, i així ho demostren quatre espardenyes de més d’un metre penjades a l’exterior de la botiga, situada al carrer Lasauca 15 de Figueres. Malgrat que els temps han canviat, la professionalitat, la vocació de servei i la cura pels peus continuen essent les màximes de la botiga d’avui, que ha calçat a petits i grans de tota la comarca -incloent el mateix Salvador Dalí- i, fins i tot, ha venut espardenyes a països com Portugal, França i Itàlia. A Mauné Sabaters, el benestar dels teus peus (i, sobretot, la teva comoditat) és essencial, perquè saben que, al cap i a la fi, la vida es fa caminant…

Com molt bé diuen: ‘Potser no anem tant a peu com abans, però seguim anant amb sabates i, ves per on, fins i tot amb espardenyes’.

Si voleu saber més coses consulteu la seva Web a: www.maunesabaters.com

22 Novembre 2004 Posted by | Emprenedors | Deixa un comentari